CLEMENTINA ARDERIU (Barcelona, 1889-1976)

Exili

Si bull combatre,

no vull combat;

contra qui estimo

qui m'ha girat?

Poc en movia,

que ha estat el vent;

el vent, amb cara

de malcontent,

que se m'enduia

fora camí:

fugint, corria

pel meu destí.

Enfredorida

cerco redós:

sóc estrangera,

com tu, com vós.

Lluny de la vinya,

lluny de l'oliu,

no sóc covarda.

Si eres ho diu,

és que no em resta

prou força al cor

per a amargar-hi

l'escampadissa

i l'enyorança

del meu tresor.

La mar, tan fina,

qui la veiés,

i aquella estesa

dels meus carrers!

Barcelonina

sóc més que mai;

¿què se me'n dóna

del clar desmai,

de les arbredes

vora el corrent?

De l'aigua dòcil

del riu, ¿què en faig,

sense la ufana

d'abril i maig

i l'aire tebi

del meu jardí?

Tu la primera

ja deus florir,

bella glicina

vora del mur;

el pi que et vetlla

callat i obscur,

sé que sospira

pel teu fullam,

mentre dins l’aire,

com en un clam,

totes les branques

visen el cel.

I la figuera,

arbre de mel,

antic i nostre

i amic del mar,

veig que brotona

adelerada

per no fer tard.

Tremoladisses

clapes de sol

per tot el volt

de la palmera!

Jo la vetllava

com un infant;

cada any em deia:

«Com es fa gran!»

I m'abellia

que prosperés

amb les regades

entorn copsades

pels violers.

Gronxa, palmera,

l’aire subtil!

Ara la casa

ja m'és hostil.

T'he ben perduda!

Per sempre? No.

Em veig, un dia

de gran claror,

per l'ampla costa

dels pins pujant,

la que jo veia

de casa estant.

A mitja altura

m’he de girar:

la bella estesa

de Sarrià,

amb la cintura

dels seus jardins

i tanta rosa

negada a dins,

voldrà aparèixer

davant dels ulls.

«Hola, palmera,

veges si culls

l'adéu que et llanço

del fons de mi!»

Les teves palmes

dirán que sí.

-----