ATAHUALPA YUPANQUI (Argentina, 1908-1992) 

No me dejes partir, viejo algarrobo...

No me dejes partir, viejo algarrobo...


levanta un cerco con tu sombra buena,


átame a la raíz de tu silencio


donde se torna pájaro la pena.



Vengo de un mundo lleno de caminos,


montaña, selva, mar, prado y arena.


¡Traigo una sed de paz, tan infinita!...


Hazme un nido de amor para mi pena.



Yo siempre fui un adiós, un brazo en alto,


un yaraví quebrándose en las piedras;


cuando quise quedarme vino el viento,


vino la noche y me llevo con ella.



Mucho tiempo te vi quieto en la tarde,


nada cerca de ti, solo tu fuerza.


Tu balsámica sombra es como el beso


del aura vesperal sobre la tierra.



No me dejes partir, viejo algarrobo,


que ya no se decir: !Hasta la vuelta!...


Hay un río profundo que me llama


desde el antiguo valle de mi pena.



Que en ti se anuden todos los caminos


como un brazo tenaz de enredadera


y no haya mas rumor que el de la tarde,


cuando pasa descalza por la arena.


-----

FRANCECS ALMELA I VIVES (Vinaròs 1903-1967)

Cant de la garrofera

     Ja havem cantat massa vegades

les oliveres argentades,

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d'or

i els ametllers plens de joguines,

i els tarongers de flors albines,

i les figueres gegantines,

 i els pins catedralicis que sonen com un cor.

     Ara cantem amb veu sincera,

plena de fe, la garrofera,

aliena a les cantúries, dejuna de l'estramp,

espècie tota proletària,

titllada a voltes d'ordinària,

que ocupa el lloc humil d'un pària

dins l'aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.

     Sa copa, obrant com una escombra,

fa un arreplec de tota l'ombra

que vola disfrassada pels àmbits de la llum

i la projecta en els terrossos,

amb vermellor de sang i grossos,

on les vesprades jauen cossos

que lligen o assacien la dèria del costum.

     Sa copa, obrant com un paraigües,

desvia el ròssec de les aigües

que cauen en les tristes diades de l’hivern.

I sots ses branques s'aixopluga

una vellarda fredeluga

o el llaurador que sol remuga

o el sec home captaire que té boca d'infern.   

     I, en acostar-se el temps d'autumne,

la garrofera —bon alumne—

barreja entre ses fulles verdoses la negror

de les garrofes encerades,

de les garrofes engordades,

de les garrofes ensucrades

que semblen dits llarguíssims d'un monstre de color.

     Tot recollint la presentalla,

la joventut balla que balla,

entona cants eròtics, diu mots rublerts de mel.

I, en desmaiar-se les campanes,

els carros van per vies blanes

cap a les cases llunyedanes

tallades de manera roenta sobre el cel.

     Hi restaran amuntegades

dins de les cambres ofrenades

al vent que corre i passa llançant udols i crits

i que s’emportapel vilatge,

en un subtil pelegrinatge,

el fum eteri del solatge

dque el vulgus anomena —com tot el món...— perfum.

     I acabaran essent delícia E

estimulant i alimenticía

dels àsens i les egües, de mules i cavalls

que en cercaran plens de frisança,

que en menjaran amb delectança,

que en pairan sense recança

com mengen els burgesos perdius, liebres i galls.

    Ja havem cantat massa vegades

les oliveres argentades,

i les palmeres grácils que tenen penjolls d'or,

i els ametllers plens de joguines,

i els tarongers de flors albines,

i les figueres gegantines,

i els pins catedralicis que sonen com un cor.

-----