La Lloca de Canals - Venerar, adorar, honrar, admirar, respetar, reverenciar, considerar, amar, idolatrar, ensalzar...

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (Valencia, 1924-1993)
La Lloca de Canals, Com. Valenciana

Vicent Andrés Estellés

En el año 2014 se cumplieron cien años desde que se plantó este magnífico platanero. En el acto conmorativo del centenario el dibujante valenciano Paco Roca al entregar al municipio un cartel dijo: “no se puede disociar la imagen de este árbol de lo que significa para los vecinos de Canals; por eso, quise conocer bien su historia, con el objetivo de plasmar sobre el papel todo el acervo cultural que lleva ligada la Lloca”.

      A su vez el botánico Bernabé Moya, que pronunció una charla centrada en la historia del Día del Árbol y en la figura de Rafael Janini, indicó que “la relevancia de la Lloca de Canals tiene un doble valor: botánico, por todas las características que la hacen diferente a otros ejemplares; y social, por la importancia que ha adquirido durante este siglo de vida que acaba de cumplir en las costumbres de los vecinos y vecinas de Canals”.

      ‘La Lloca’, este es el nombre que las gentes de Canals le dan a su plátano de sombra, cuyo nombre responde -para los no conocedores del idioma- a las gallinas cluecas. Fue plantado por los vecinos el Día del Árbol de 1914. Ha alcanzado una altura de 25m y un perímetro, a 1,30 de altura, de 4,6m. Ahora es punto de encuentro, su majestuosa copa proyecta sobre niños y ancianos su sombra, su compañía, su serenidad. Como clueca se muestra generosa y apenas necesita cuidados, si acaso alguna ligera poda cada decenio. Cerca de la pedanía de Aiacor, en el río Sants de la Pedra, se ha plantado otro platanero que esperamos se haga tan grande como la Lloca.

     El poeta valenciano Vicent Andrés Estellés (1924-1993) hace un tiempo le dedicó este poema:

La lloca

Molta és l’anomenada de la Lloca,
car davall de les branques d’aquest arbre,
com si fos un temple, ple de marbre,
la gent s’ho congrega amb fe no poca.

I delibera allí, a la seua soca,
com si fos el Mur de les lamentacions,
diu els precs i fa les confessions,
i després, amb amor, l’arbre toca.

Car allí es pot forjar qualsevol cosa,
una boda o una revolució.
S’hi pot trobar el crèdit o l’esposa,

s’hi pot fer tertúlia, declaració
i es pot sortir alegre i sense nosa.
Vet aquí de la Lloca el gran ressó.

Cartel de Paco Roca para el centenario de La Lloca

-----

PERE CALDERS (Barcelona, 1912-1994)

L'arbre domèstic

      En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.

     Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.

    Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.

    Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir:

—Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.
     L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:

—No pot ésser.

—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.

     Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)

—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors de ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?

—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.

—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci.

     Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:

—Que és d'interès nacional, això?

—I tant!

—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.

     Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donantme les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?

-----

CLEMENTINA ARDERIU (Barcelona, 1889-1976)

Exili

Si bull combatre,

no vull combat;

contra qui estimo

qui m'ha girat?

Poc en movia,

que ha estat el vent;

el vent, amb cara

de malcontent,

que se m'enduia

fora camí:

fugint, corria

pel meu destí.

Enfredorida

cerco redós:

sóc estrangera,

com tu, com vós.

Lluny de la vinya,

lluny de l'oliu,

no sóc covarda.

Si eres ho diu,

és que no em resta

prou força al cor

per a amargar-hi

l'escampadissa

i l'enyorança

del meu tresor.

La mar, tan fina,

qui la veiés,

i aquella estesa

dels meus carrers!

Barcelonina

sóc més que mai;

¿què se me'n dóna

del clar desmai,

de les arbredes

vora el corrent?

De l'aigua dòcil

del riu, ¿què en faig,

sense la ufana

d'abril i maig

i l'aire tebi

del meu jardí?

Tu la primera

ja deus florir,

bella glicina

vora del mur;

el pi que et vetlla

callat i obscur,

sé que sospira

pel teu fullam,

mentre dins l’aire,

com en un clam,

totes les branques

visen el cel.

I la figuera,

arbre de mel,

antic i nostre

i amic del mar,

veig que brotona

adelerada

per no fer tard.

Tremoladisses

clapes de sol

per tot el volt

de la palmera!

Jo la vetllava

com un infant;

cada any em deia:

«Com es fa gran!»

I m'abellia

que prosperés

amb les regades

entorn copsades

pels violers.

Gronxa, palmera,

l’aire subtil!

Ara la casa

ja m'és hostil.

T'he ben perduda!

Per sempre? No.

Em veig, un dia

de gran claror,

per l'ampla costa

dels pins pujant,

la que jo veia

de casa estant.

A mitja altura

m’he de girar:

la bella estesa

de Sarrià,

amb la cintura

dels seus jardins

i tanta rosa

negada a dins,

voldrà aparèixer

davant dels ulls.

«Hola, palmera,

veges si culls

l'adéu que et llanço

del fons de mi!»

Les teves palmes

dirán que sí.

-----

JOSEP CARNER (1884-1970)
Els nostres pins

Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè!
Oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!

Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l'horitzó;
salut, marina visió,
oh pi dels déus, fill de l'arena;

pi vigilant de les ermites,
entre una font i un vell pedrís;
pi suïcida que t'excites
tort, esglaiat sobre un abís;

pi que ets conhort per a les passes,
a mitjan rost, bell travesser;
pi que en el sot t'estiregasses
cap a la llum, com un xiprer;

pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d'esquirols;

pi contra vent, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi decandit, negant-te en l'heura;
i el més sortós, tu que pots heure
cançons de font, cançons de niu.

Amic suau, d'aspres cabells!
Com savi ande dónes consells,
i, sumptuós com un califa,
et fas tot l'any un catifa
de tos mateixos pèls vermells.

Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç, damunt la nostra ruta,
d'un aspre món i un cel serè,
oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!

-----

MARC GRANELL (Valencia, 1953)
L’arbre vell

En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...

En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.

-----

LOLA CASAS (Barcelona, 1951)
Cedre del Líban

Potser eres estranger,
però les merles del barri,
trobant-te ben adient,
t'han pres fent un gran xivarri.
Sense demanar permís,
tal com els toca de ser,
han llogat el teu brancatge
per posar niu a recer.
I tu, tranquil i amable,
tot alçat i presumit,
vius feliç allà a la plaça
amb música de dia i nit!

-----

MARÍA DEL MAR BONET (Palma de Mallorca, 1947)
MIQUEL COSTA i LLOVERA (Mallorca, 1854-1922)
Lo pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

 

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

 

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

-----

día de la poesía

día forestal mundial           21 de marzo

JOANA RASPALL (Barcelona, 1913-2013)
La rel

 La rel de l'arbre no sap

que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l'estiu,
i l'hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.

I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l'amic que li dóna aigua.

Poesia per estimar els arbres: article de Glòria Bordons

Us recomanem llegir l'article de Glòria Bordon, Poesia per estimar els arbres. Poemes i activitats al voltant dels arbres que ben segur us interessaran per aplicar a l'aula, sobretot als de 3r. cicle de Primària:

En moments en què la pèrdua de boscos per l’erosió del sòl, la desforestació, els incendis, l’especulació, etc. és un tema que preocupa i del qual se’n parla tot sovint, val la pena d’aprofitar aquest material poètic per insistir sobre la necessitat d’estimar els arbres, conèixer-los, tenir-ne cura, etc. (...)

Volem plantejar aquí una proposta didàctica a l’entorn dels arbres encaminada a un millor coneixement de la naturalesa, al desenvolupament d’una actitud de salvaguarda i protecció del patrimoni natural i alhora a l’enriquiment del llenguatge, a la millora de les habilitats lingüístiques, al creixement de la creativitat i al desenvolupament del gust estètic.

Desconeixem l'autoria de la il·lustració que encapçala aquest post.

-----

JOAN MARAGALL (1860-1911)

Himne de l'arbre fruiter

Cantem plantant, plantem cantant,

            que tot és vida.

Els bons plançons, amb uns bons cans,

            fan més florida.

            En terra l'hem clos.

            Au! Fes-t'hi ben gros.

            Arbre, cuita, cuita!

            Els cants són les flors,            

            els fets són la fruita.

            Donem-li el bon jorn,

            dansem-li a l'entorn:

            alçà! Aire, aire!

            El seu bon retorn

            no pot trigar gaire.

            Ai, quina verdor!

            Ai, quina abundor!

            Mira! mira! mira!

            Tot ell és dolçor

             i el vent hi sospira.

             Com ell, bons germans,

             creixem forts i sans.

             Pluja, sol, davalla!

             Els xics se fan grans.

             Amunt, jovenalla!

Cantem plantant, plantem cantant,

             que tot és vida.

Els bons plançons, amb uns bons cants,

             fan més florida.

-----

JOSEP ANSELM CLAVÉ (1824-1874)

Les flors de maig 

(Composición coral)

Prop del riu hi ha una verneda,

Prop del riu hi ha una verneda,

Prop del riu hi ha una verneda,

i un saló enmig sa espesura

amb catifes de verdures i

amb sofàs de troncs de faig.

Lloc agrest a on van les nines

i on besant sa cara hermosa

les confon l’aura amorosa

amb les flors del gentil maig.

I els ocells busquen son niu

entremig de la verneda,

i el ocells busquen son niu,

entremig del bosc joliu,

entremig de la verneda,

entremig del bosc joliu.

Sota d'un salze sentada una nina

trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!

És son mirall fresca font cristal·lina

són sos adornos violetes del bosc.

Altra teixint matisada guirnalda

gronxa son cos que és de gràcia un tresor.

Altra amb son blanc cabridet a la falda

canta més fi que el festiu rossinyol.

Més ay de los cors que en són d'eixes noies

les més riques toies del mes de les flors,

sí, del mes de les flors,

sí, del mes de les flors.

La vesprada al camp regala

d'albes perles bona almosta,

ja el sol vell fugia a la posta

i d’estels s’omple el cel blau.

Pastoretes ans no soni

de la queda la campana

ballarem una pavana

amb vosaltres sia siusplau.

I els ocells de dins son niu

glosaran una tonada,

i els ocells de dins son niu

glosaràn un cant festiu.

I els ocells de dins son niu

glosaran una tonada

i els ocells de dins son niu

glosaran un cant festiu.

Tra la,la,la,la,la,ra,la,tral,la,la,la.la,ra.

Tra,la,la,la,la,la,ra,la,ra,la,tra,la,la,la,la,

la,la,la,la,ra,la,tral,la,la,la,la,ra,

Tra,la,la,la,la,la,ra,la,ra,la,tra,la,la,la,la,

i els ocells de dins son niu

glosaran un cant festiu.

Sota de un salze sentada una nina

trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!

És son mirall fresca font cristal·lina

son sos adornos violetes del bosc.

Altre teixint matisada guirnalda

gronxa son cos que es de gràcia un tresor

Altre amb son blanc cabridet a la falda

canta mes fi que’l festiu

que’l festiu rossinyol.

Mes ay de los cors que son d’eixes noies

les mes riques toies del mes de les flors

si del mes de les flors,

si del mes de les flors.

Las flores de mayo

Cerca del río hay una aliseda,

Cerca del río hay una aliseda.

Cerca del río hay una aliseda,

y un salón en su espesura

con alfombras de verduras

y con sofás de troncos de haya.

Lugar agreste al que van las niñas

y donde, besando su cara hermosa,

las confunde la brisa amorosa

con las flores del gentil mayo,

y ahí buscan su nido las aves.

En medio de la aliseda,

buscan su nido las aves,

En medio de la espesura,

en medio de la aliseda,

en medio de la espesura.

Bajo un sauce se sienta una niña

trenza gozosa sus cabellos, ay sí, de oro.

Su espejo es fresca fuente cristalina,

son violetas silvestres sus adornos.

Otra teje matizada guirnalda

balancea el cuerpo, de gracia tesoro.

Otra con la cabrita en el regazo

canta más fino que el festivo

que el festivo ruiseñor.

Mas ay de los corazones que son de esas niñas,

los más ricos ramos del mes de las flores,

del mes de las flores,

del mes de las flores.

La tarde al campo regala

blancas perlas, a manos llenas,

ya que el sol viejo huye a su ocaso,

y de estrellas el cielo se llena.

Pastorcillas antes de sonar

de la queda la campana

bailaremos una danza

con vosotras, por favor,

Y desde su nido las aves

glosarán una tonada. 

Y desde su nido las aves

glosarán un canto radiante.

Y desde su nido las aves

glosarán una tonada

y desde su nido las aves

glosarán un canto radiante.

Tralalá, la, la, lará, la, tralalá, la, lará.

Tralalá, la, la, lará, la, tralalá, la, lará.

la, la, la, lará, la, tralalá, la, lará,

Tralalá, la, la, lará, lará, la, tralalá, la, la,

y desde su nido las aves

glosarán un canto radiante.

Bajo un sauce se sienta una niña

trenza gozosa sus cabellos, ay sí, de oro.

Su espejo es fresca fuente cristalina,

son violetas silvestres sus adornos.

Otra teje matizada guirnalda

balancea el cuerpo, de gracia tesoro.

Otra con la cabrita en el regazo

canta más fino que el festivo

que el festivo ruiseñor.

Mas ay de los corazones que son de esas niñas,

los más ricos ramos del mes de las flores,

del mes de las flores,

del mes de las flores.

-----

JAUME BRU VIDAL (1922-2000)

Ametllers

Vora el terrer, sota un cel que convida

al deixament, s'enlairen les banderes

dels ametllers, somnien primaveres

entre el lletós regal de la florida.

Neu vegetal, caduca, neu amb vida

que canta la cançó de les darreres

ofrenes, les arrels saben fumeres

sense foc que deixà l'aigua escondida.

La closca de la terra rememora,

mannà de pètals blancs, les assutzenes.

Jo present les violes dels crepuscles,

i em venç aquest requadre d'ulls enfora,

mentre la vida xiscla per les venes

i em sent el temps clavat damunt dels muscles.

-----

FRANCESC ALMELA i VIVES (1903-1967)

La cançó dels pins

Els uns, plomalls de muntanyoles;

els altres, jola deis abims,

i sempre en tàlem aromàtic

naixen els pins, naixen els pins.

Tot enfonsant arrels en pedra,

tot enlairant el tronc gentil,

sense cuitar i sense pausa

creixen els pins, creixen els pins.

En els matins de primavera,

quan fa un solet escoladís,

tot bellugant la copa tendra

riuen els pins, riuen els pins.

En les diades estiuenques,

amb tot el món estemordit,

si s'allibera un poc de zèfir

canten els pins, canten els pins.

En les vesprades de l'autumne

quan cau la pluja fil a fil,

sota les núvoles unflades

ploren els pins, ploren els pins.

I en les calendes hivernenques,

quan fins el dia sembla nit,

entre les ombres i els pesombres

dormen els pins, dormen els pins.

Primer el jorn, després l'anyada,

ara el plaer, ara el neguit,

com les persones, com les bèsties,

viuen els pins, viuen els pins.

I per un llamp d'origen cèlic,

entre les ñames sense fi,

o a mans d'un negre llenyataire

moren els pins, moren els pins...

-----

JOSEP SEBASTIÀ PONS (1886-1962) 
Xiprers adormits

        Dels xiprers envellutats,

        verdosencs, assolellats,

        la somniosa renglera

        entorneja la ribera

        i les hortes i els prats.

Xiprers adormits, vos guardeu els horts,

        i els lleugers tresors

dels aibres, riquesa blanca de la plana,

i amb el vostre silenci de la tramuntana

        ne burle l'esforç.

Altius i solius, amb vostra barrera,

        s'aixecant austera,

guardeu el misteri de l'hort encantat,

i ningú veurà si en l'hort amagat

        riu la primavera.

Xiprers adormits, ben atapeïts,

        jo vindré de nits

me seure en els prats que molla l'aiguatge,

caminant que cerca, després del viatge,

        la font de l'oblit.

A l’hora tranquil·la i de gran puresa

        on la lluna estesa

pertot diu son cant d'un ritme diví,

en la clariana que sap endolcir

        la més gran tristesa.

El cor, el meu cor, vull amurallar

         d'un negre llindar,

d'un semblant qu'aturi mirades bavoses,

llavis molsudets i dents verinoses

         que el fan sagnejar.

Aixís no sabran quines blanques roses

         ne són mig descloses

darrera el fullam, sota el cel d'argent;

aixís no veuran el meu sentiment

         les flors misterioses.

Xiprers adormits, verdosencs i forts,

         guardeu sempre els horts

de les rufucades i males ventades;

d'un amor passat guardeu les pensades

com en la nit clara vetllau tots els morts. 

-----