JUAN ANTONIO URBANO CARDONA L'arbre màgic

Adaptació publicada en el Diari "Información" (2-5-2013)

Això diu que era, en temps molt llunyans, un lloc sagrat en el que hi havia un arbre màgic. Quasi ningú no sabia en quin vall perdut es trobava, a excepció del monjos que el cuidaven.
Que si feia falta aigua, el prodigós arbre ja havia produït pluja. Que si feia falta pa, l'esplèndid arbre ja haurà proporcionat bona collita de blat...
Els habitants d'aquella regió vivien feliços. Fins que un "boig d'enveja i ambició" va voler apoderar-se del meravellós arbre, i d'eixa manera tindre poder sobre la naturalesa, i poder dominar els altres.
Per això havia planejat arrasar amb els seus sequaços aquella pacífica regió i no detindre's fins que li digueren on es trobava la vall de l'arbre màgic.
Quatre homes d'esmolades espases van arribar al poblat, i al mig de gents espantades van parlar: -En nom de Buckang volem saber, doncs ell ens envia com missatgers. Digueu-nos el lloc on es troba la vall de l'arbre perdut o arrasarà tot quant posseïu, cremant cases i collites. Parleu si morir no voleu.
Ningú no coneixia el lloc. Tots tremolaven de por. Alguns ploraven.
-Pietat senyor, pietat! No sabem res, som uns pobres llauradors que vivim del nostre treball. Som gent de pau -va dir amb veu tremolosa acostantse fins al genets un d'aquells habitants.
Però des de dalt del cavall, aquell que portava la veu cantant, amb gest dur va cridar:
-Vosaltres l'heu volgut -i pegant mitja volta se'n van anar aquelles quatre malèvoles figures.
Els tres xicots estaven bocabadats escoltant aquella fascinant història portada des dels temps antics. Un relat que es prometia fascinant de la boca d'aquell ancià de traços bondadosos i mirada neta.
Eixe home estrany els havia eixit a l'encontre al mig de la pineda que havien de travessar per a anar a "Terra Giner" que estava a huit quilòmetres de Benissa en direcció a Calp.
-I què va passar amb aquells quatre genets...? ...i amb Buckang?
-Espera, no sigues impacient Joan -i va seguir el seu relat-. Una remor llunyana en l'asolellada vesprada arrossegava una densa polseguera que les potes de desenes de cavalls alçaven cobrint l'horizó. Els pobletans van eixir a l'entrada del poblat amb la intenció de descobrir la causa d'aquell persistent remor  que cada vegada es feia més intens. I quan van veure de què es tractava va embogir de tots el cor, d'homes, de dones i de xiquets, de la intensitat amb què bategaven colpejant en les caixes de costelles que formaven els seus pits i esquenes.
Els tres xicots estaven atònits escoltant les paraules d'aquell misteriós home que els havia eixit al pas al matí per sorpresa. Tenien els ulls oberts com a plats vivint aquella estranya però trepidant aventura d'un arbre màgic. I la veu d'aquell peculiar narrador prosseguia:
-Al galop! -va cridar enèrgicament Buckang que estava al front dels seus sequaços traient la seua espasa. I tots esperonant els seus cavalls van galopar amb les espases nues assenyalant al front, buscant algun pit on clavar-se.
Però quan faltaven uns cinquanta metres per a arribar a on estaven aquelles espantades persones va eixir un d'el mig d'ells amb un sac com el que teníeu vosaltres a la mà, i es va col-locar davant de tots. Va obrir la boca del sac, i, d'ell va eixir un blanc colom que va voletejar mentre ascendia.
Per art de màgia aquells genets van frenar els seus cavalls quasi a l'uníson, o els cavalls van frenar els seus genets per art de màgia quand ja faltaven pocs metres per a la catàstrofe. Silenci. Les ombres eren estàtues gelades dibuixades en el sòl.
A Joan, Pepita i Josep el cor els anava a cent per hora. I el vell savi continuà:
-Es va sentir una veu que deia: "Jo sóc un dels monjos que custodien lárbre que estàs buscant. Deixa en pau a estes persones! I aquell monjo, per salvar la vida del habitants d'aquell poble, va revelar el seu més profund secret.

-----