JOSEP SEBASTIÀ PONS (1886-1962) 
Xiprers adormits

        Dels xiprers envellutats,

        verdosencs, assolellats,

        la somniosa renglera

        entorneja la ribera

        i les hortes i els prats.

Xiprers adormits, vos guardeu els horts,

        i els lleugers tresors

dels aibres, riquesa blanca de la plana,

i amb el vostre silenci de la tramuntana

        ne burle l'esforç.

Altius i solius, amb vostra barrera,

        s'aixecant austera,

guardeu el misteri de l'hort encantat,

i ningú veurà si en l'hort amagat

        riu la primavera.

Xiprers adormits, ben atapeïts,

        jo vindré de nits

me seure en els prats que molla l'aiguatge,

caminant que cerca, després del viatge,

        la font de l'oblit.

A l’hora tranquil·la i de gran puresa

        on la lluna estesa

pertot diu son cant d'un ritme diví,

en la clariana que sap endolcir

        la més gran tristesa.

El cor, el meu cor, vull amurallar

         d'un negre llindar,

d'un semblant qu'aturi mirades bavoses,

llavis molsudets i dents verinoses

         que el fan sagnejar.

Aixís no sabran quines blanques roses

         ne són mig descloses

darrera el fullam, sota el cel d'argent;

aixís no veuran el meu sentiment

         les flors misterioses.

Xiprers adormits, verdosencs i forts,

         guardeu sempre els horts

de les rufucades i males ventades;

d'un amor passat guardeu les pensades

com en la nit clara vetllau tots els morts. 

-----