DANITH URANGO TUIRAN (Colombia)
Roble

Árbol duro, duro roble

roble, roble siete veces roble,

duro, duro, siete veces duro,

árbol de la tierra fuerte

y de la patria débil.

Árbol fuerte no has sido dúctil para el poema

poema que no ha querido ser árbol

árbol que se ha quedado siendo leño vivo

para el cielo para la tierra para los cantores vuelos.

Roble de mi patio chico

roble de mi patio inmenso,

cielo de infinitas ramas, viento sin movimiento,

vuelo estático, pájaro verde del invierno

que no das cantos ni zigzagueos

sólo cantando al son del viento.

Árbol que has sido árbol sólo árbol

árbol que no has sido casa de mis juegos

por donde quise llegar a un país de fantasía

a mares desconocidos a cielos añiles

y a robarle un poema al cielo.

Árbol casi  mi único amigo,

más que amigo, amigo

más que amigo corazón vivo

más que pálpito sangre que no es

más que sangre río que se estira

hacia un mar inmenso

que se pierde en el corazón tranquilo.

Árbol que en la casa del estío

no eres pájaro verde,

ave del paraíso con plumas lilas

sin penacho ni cola rizada.

Árbol, árbol duro, árbol

amigo caro siete veces roble

siete veces árbol

árbol de la tierra fuerte

y de la patria débil

dame tu mano hermano,

que tu armonía no se detenga.

Árbol como quiero que estés siempre a mi lado

como bandera flameando mi grito de libertad,

y quiero yo árbol nunca con mi mano herirte

ni con mi palabra maldecirte ni con mi silencio

oscurecerte,

que nadie te ultraje

ni detenga tu carrera

hacia la luz o hacia las sombras.

Árbol que tu grandeza se muestre

árbol que nadie te doblegue

árbol que tu vida sea perenne

y pertenezca a este poeta

para que sea inmensa la tierra donde creces

donde te sostienes donde fenecerás.

Árbol te amo árbol

porque amándote amo a la tierra,

no te fugues a otra materia

necesito mirarte siempre en primavera,

quédate perderán la luz mis ojos sin tu follaje,

quédate para que seas retrato vivo

un canto no triste para los cantores picos.

Árbol te entrego mi corazón

y lo coloco en tu carne dura

para que seas humano más humano que yo,

árbol vive, que nadie detenga tu carrera

porque si te truncan moriré yo.

Fotografía: Jocke Bergland y Byholma

-----

EDWARD E. CUMMINGS (USA, 1894-1962)
little tree

 

little tree

little silent Christmas tree

you are so little

you are more like a flower

who found you in the green forest

and were you very sorry to come away?

see          i will comfort you

because you smell so sweetly

i will kiss your cool bark

and hug you safe and tight

just as your mother would,

only don't be afraid

look          the spangles

that sleep all the year in a dark box

dreaming of being taken out and allowed to shine,

the balls the chains red and gold the fluffy threads,

put up your little arms

and i'll give them all to you to hold

every finger shall have its ring

and there won't be a single place dark or unhappy

then when you're quite dressed

you'll stand in the window for everyone to see

and how they'll stare!

oh but you'll be very proud

and my little sister and i will take hands

and looking up at our beautiful tree

we'll dance and sing

"Noel Noel"

-----

LA MAGIA DEL TEJO
La máquina del tiempo BBC 2004 - La vida

 -----

JACINT VERDAGUER (1845-1902)
L’alzina del Passeig de Gràcia 
 

Publicat per primera vegada el 10 de juny de 1903 al diari La Veu de Catalunya

1908, Ciutadans posen davant l'alzina del Passeig de Gràcia després d'haver estat tirada a terra

    Filla de les muntanyes, ¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.
     La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrrees deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.
    Mes, no t’anyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?
     ¿No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.
     ¿No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya...
     Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana? Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.
     I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?
     Arbre muntanyenc, ¿ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ¿ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
     Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; ¿ i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera?La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.
    ¿Quina sava trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.
    El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.
     A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.
  

La nova alzina

   Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.
     Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.
     Tu arribes a la vida ara tot just, i ¿quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? ¿Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?
     Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.

-----

Barcelona rindió homenaje a Verdaguer en el paseo de Gràcia con una inscripción con parte de la anterior prosa y unas baldosas que simulan la sombra de aquel recuerdo. La encina en que se fijó Verdaguer era un ejemplo más de la poca vegetación de bosque que todavía subsistía en años del poeta. Alrededor de 1890 vivía arraigada delante del palacete de la familia Robert, donde actualmente está situado el Palau Robert.

Estaba rodeada de una hilera de plataneros, que le llamó la atención por ser el último reducto del bosque que unía Gràcia con Barcelona. Se preguntaba Verdaguer, en una especie de paralelismo entre él mismo y el árbol, ya que Verdaguer era hijo de montaña y se sintió forastero en la gran ciudad. "Verdaguer tenía este conflicto romántico que enfrenta la naturaleza y la ciudad", explica Narcís Garolera, catedrático de la Universidad Pompeu Fabra y experto en la obra de Verdaguer.

"Vídeo Alzina"