13 julio 2011

JOSEP CARNER (Barcelona, 1884-1970)
A un auro

Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que muntes
més alt que no el teulat!

T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d'angles, dominant el ròssec
de fulles en garbuix.

T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
i retallant-ne tres.

Ja encambres dues merles amoroses;
gais, pluja i vent vanen ton delit;
mous fulles fosques i arracades tendres
i el sol juga amb ta nit.

I en l'alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers la fosca, s'ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen
com dalt d'un campanar.

Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercant ton consol en la fatiga
o solament perplex.

Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
encara dones flor—.

Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú roba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
sinó el teu cor veí.
-----

08 julio 2011

INGEBORG BACHMANN (Austria, 1916-1973) 
The girt woak tree


The girt woak tree that's in the dell !
There's noo tree I do love so well;
Vor times an' times when I wer young
I there've a-climb'd, an' there've a-zwung,
An' pick'd the eacorns green, a-shed
In wrestlen storms from his broad head,
An' down below's the cloty brook
Where I did vish with line an' hook,
An' beat, in playsome dips and zwims,
The foamy stream, wi' white-skinn'd lim's.
An' there my mother nimbly shot
Her knitten-needles, as she zot
At evenen down below the wide
Woak's head, wi' father at her zide.
An' I've a-played wi' many a bwoy,
That's now a man an' gone awoy;
Zoo I do like noo tree so well
'S the girt woak tree that's in the dell.

An' there, in leater years, I roved
Wi' thik poor maid I fondly lov'd,-
The maid too feair to die so soon,-
When evenen twilight, or the moon,
Cast light enough 'ithin the pleace
To show the smiles upon her feace,
Wi' eyes so clear's the glassy pool,
An' lips an' cheaks so soft as wool.
There han' in han', wi' bosoms warm
Wi' love that burned but thought noo harm,
Below the wide-bough's tree we past
The happy hours that went too vast;
An' though she'll never be my wife,
She's still my leaden star o' life.
She's gone: an' she've a-left to me
Her token in the girt woak tree;
Zoo I do love noo tree so well
'S the girt woak tree that's in the dell.

An' oh ! mid never ax nor hook
Be brought to spweil his steately look;
Nor ever roun' his ribby zides
Mid cattle rub ther heairy hides;
Nor pigs rout up his turf, but keep
His lwonesome sheade vor harmless sheep;
An' let en grow, an' let en spread,
An' let en live when I be dead.
But oh! if men should come an' vell
The girt woak tree that's in the dell,
An' build his planks 'ithin the zide
O' zome girt ship to plough the tide,
Then, life or death ! I'd goo to sea,
A-sailen wi' the girt woak tree
An' I upon his planks would stand,
An' die a-fighten vor the land,-
The land so dear,-the land so free,-
The land that bore the girt woak tree;
Vor I do love noo tree so well
'S the girt woak tree that's in the dell.

-----

03 julio 2011

NICOLAS GILBERT (Francia, 1750-1780)
Les charmes des bois

Que j'aime ces bois solitaires!
Aux bois se plaisent les amants;
Les nymphes y sont moins sévères,
Et les bergers plus éloquents.

Les gazons, l'ombre et le silence
Inspirent les tendres aveux;
L'amour est aux bois sans défense;
C'est aux bois qu'il fait des heureux.

O vous qui, pleurant sur vos chaînes,
Sans espoirs servez sous ses lois,
Pour attendrir vos inhumaines,
Tachez de les conduire aux bois!

Venez aux bois, beautés volages;
Ici les amours sont discrets:
Vos soeurs visitent les ombrages,
Les Grâces aiment les forêts....
-----

30 junio 2011

JUAN RAMÓN JIMÉNEZ (Moguer, 1881-1954)

Platero y yo - Piñones (V)

Ahí viene, por el sol de la calle Nueva, la chiquilla de los piñones. Los trae crudos y tostados. Voy a comprarle, para ti y para mí, una perra gorda de piñones tostados, Platero.
     Noviembre superpone invierno y verano en días dorados y azules. Pica el sol, y las venas se hinchan como sanguijuelas, redondas y azules... Por las blancas calles tranquilas y limpias pasa el liencero de La Mancha con su fardo gris al hombro; quincallero de Lucena, todo cargado de luz amarilla, sonando su tintan que recoge en cada sonido el sol... Y, lenta, pegada a la pared, pintado con cisco, en larga raya, la cal, doblada con su espuerta, la niña de la Arena, que pregona larga y sentidamente: ¡A loj tojtaiiitoooj piñoneee...!
      Los novios los comen juntos en las puertas, trocando, entre sonrisas de llama, meollos escogidos. Los niños que van al colegio, van partiéndolos en los umbrales con una piedra... Me acuerdo que, siendo yo niño, íbamos al naranjal de Mariano, en los Arroyos, las tardes de invierno. Llevábamos un pañuelo de piñones tostados, y toda mi ilusión era llevar la navaja con que los partíamos, una navaja de cabo de nácar, labrada en forma de pez, con dos ojitos correspondidos de rubí, al través de los cuales se veía la Torre Eiffel...
      ¡Qué gusto tan bueno dejan en la boca los piñones tostados, Platero! ¡Dan un brío, un optimismo! Se siente uno con ellos seguro en el sol de la estación fría, como hecho ya monumento inmortal, y se anda con ruido, y se lleva sin peso la ropa de invierno, y hasta echaría uno un pulso con León, Platero, o con el Manquito, el mozo de los coches...
-----