JOSEP CARNER (Barcelona, 1884-1970)
Flora urbana
fa mal als ulls l'esclat desesperat
Flora urbana
I
Baladre del jardí de la ciutat,
baladre,
de ta florida:
l'esclat rosat,
endiumenjat,
que en l'hora crua de la tarda
(amb pols dominical i una sentor marina)
ha vist, enllaçador de la cuinera
bovina,
el soldat groe i blau,
menjataronges i babau,
o passar el brètol del piano de maneta,
baladre,
amb mocador vermell I amb ulls de lladre.
II
Palmera, ací veïna de la mar
i la trompeteria militar,
palmera
daurada, empolsegada;
cora una mà de músic, ta branca, tota dits,
polsa les cordes de la marinada.
Oh tu, l'enamorada
de l'esclat de la llum, oh tu, vinguda
del marge deis deserts!
Ja adores, feta a la ciutat, la pressa,
el desig, el càntic divers;
i penses, quan una ombra fatídica es congria,
en l'atuït, en l'acaçat, en qui somia.
Manat de bells trofeus, ¿qui n'ornaràs un dia?
III
Oh plàtans, aigua i vent, sol i matí,
plàtans que feu, secretament, juguesques
sobre aquesta ciutat i el seu destí,
i empareu el renou, l'anar i venir,
plàtans que feu, secretament, juguesques
sobre aquesta ciutat i el seu destí,
i empareu el renou, l'anar i venir,
amb moviment de fulles fresques!
Per al cansat desfici i els pensaments novells
ens heu armat una rodona d'ombra,
al peu de la capçada
per on dringa la llum en cascavells;
palaus de l'ocellada,
recer del cor planyent, dosser del cor feliç,
plàtans germans dels de les fonts i carreteres
amb una mica de París,
Encara, enfront d'alguna casa més antiga
que, bell punt les murarles arranades,
bastís un botiguer;
recordareu unes estrofes
de Víctor Balaguer;
jo sé que, de vegades, penseu, mig enyorívols,
en aquells bons fanals de gas,
i dames agençades
amb mànigues inflades
i el maniguet i la capota amb llaç,
en senyors de copalta per tot dia
i en més de quatre decidits obrers
que murmuraven, de catxutxa i brusa:
—Ja tinc estalvis per a tres telers—.
Heu vist coristes de Clavé fent barricades,
governadors anant als Jocs Florals,
l'enginy de dinamita dels nous Savonaroles
i l'ert silenci de les vagues generals.
I, mentrestant, sentíeu la conversa
dels qui volien, contra un fat esquerp,
polida la ciutat com una lira,
en goig de nova majestat el verb.
I, posat que tornéssim a fretura,
l'afany destriaríeu que innomenable dura
en la veu baixa i el reüll.
Nosaltres i vosaltres, en una ardent espera,
descomptaríem una remor tota lleugera:
la sort que gira full.
IV
Pinet rodó de la muntanya urbana,
pinet rodó
que protegeixes les berenes clares
i que innocent empares
la tèrbola cançó
i dónes un present de verda fulla estreta
al vagarívol i al poeta,
i veus, de nit,
la rosa mig desfeta sota el pit
d'enamorada modisteta;
pinet rodó de la muntanya urbana,
pinet rodó, tot flairadís,
és un puntal ta soca
per a qui llisca en el pendís;
prop la drecera, que descolga
la teva rel, lliures pinassa a un fogueró;
i al sol ponent dius ta quieta oració,
tu, ficat a l'afrau entre la colla,
o bé en reng de carena, fent fistó.
V
Acàcia, l'acàcia
de bola, sense gràcia
per a ningú, llevat de mi,
tímida embosta fresca, guarnidora
d'estacions polsoses i jardinet mesquí,
suau penjoll i remoreig de seda
en el meu vell carrer de Sarrià
que fina a la muntanya
i on, negra nit, ningú no va.
Vaig haver esment d'aquest perfum de ton fullatge
quan, en l'edat primera,
la verda tofa va donar-me.ombratge
en l'eixida amb clavells i una pensamentera;
fou enmig de ton verd, al sol d'estiu,
que em féu goig i temença al primer niu.
I de llavors ençà que em plau ta gràcia,
rodona, rossa, repetida acàcia,
tu que em parles encara de la sesta
rural i la requesta:
—¿Qui em lloga una tartana?—pels carrers
flairant a poma, a palla i a cellers.
I a tu, que eres plantada
davant del meu balçó,
i al bat lleuger de l'aire que tos serrells hi duia
no hi veies cap florida, cap brotó,
jo, per delit de ta remor tan fina,
vaig posar-te a l'abast, com correspon
un test mig esquerdat amb una clavellina
saltant enfora com un doll de font.
-----
No hay comentarios:
Publicar un comentario