MARIA ANTÒNIA SALVÀ (Mallorca, 1869-1958) 
L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,

mon lledoner amat,

saltant mig segle enrera

—per tu mig segle envant—

desfer la torbonada

que a mort et va portar!

Series ara l'arbre

més bell d'aquest voltant,

i jo fóra menuda,

tornada als meus quatre anys.

Vers tu rossegaria

la pell de l'ensellar,

aquella pell negrosa

com tos lledons gemats.

Quin dolç allargassar-m'hi

les hores tardorals!

En curullada embosta

ton fruit arreplegat

per terra escamparia,

joguina rodolant.

Oh fruit, verd com la fulla,

com la claror daurat

i a la fi bru, dolcíssim,

que els colomins volats

del niu, amb golosia

anaven bequejant!

Arbre de soca dura,

pomposament fullat,

que el goig de tes baldanes

donaves per l'altar;

que fores, amb la torre,

honor del vell casal;

amor de la infantesa,

no mai desarrelat,

com més la gent t'oblida

més d'enyorar-te em plau;

arbre extingit que fores

pomposament fullat,

si encara bressolessis

ma son de cap al tard!

-----