JOSEP CARNER (Barcelona, 1884-1970)
A un auro

Farà aviat un any que cada dia

et veig per la finestra al meu costat,

oh noble auró d'un jardinet, que muntes

més alt que no el teulat!

T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te

de gronxada pintura en fi dibuix:

gran pomell d'angles, dominant el ròssec

de fulles en garbuix.

T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres

i retallant-ne tres.

Ja encambres dues merles amoroses;

gais, pluja i vent vanen ton delit;

mous fulles fosques i arracades tendres

i el sol juga amb ta nit.

I en l'alt escaig de la claror del dia,

quan als carrers la fosca, s'ajaçà,

dalt de ton cim els falciots fressegen

com dalt d'un campanar.

Sovint em veus entre papers i llibres,

arraconats de la cortina els plecs,

o cercant ton consol en la fatiga

o solament perplex.

Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;

tu no m'hauries d'envejar aquest do:

ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,

encara dones flor—.

Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!

Si algú roba el meu nom, temps a venir,

que no retreguin una tasca incerta,

sinó el teu cor veí.

-----