LLORENÇ RIBER (Mallorca, 1881-1958) 
La mort del pi de Formentor

I encara, en el cim aspre, regnà algunes anyades,

dret davant Déu, i únic, i com un cedre, sant;

lluità encara amb oratges, damunt les nuvolades,

des que hi pujà amb ses ales novelles desplegades,

    el càntic fulgurant.

Magnífic solitari, el Pi reial tenia

la cabellera lenta damunt un tronc d'aram;

era el darrer dinasta de l'àrdua dinastia

qui, tràgic, entre els núvols, immòbil oferia

    son front votat al llamp.

Veié calmes augustes, tormentes violentes,

i ajeure's altra volta la calma a poc a poc;

i alçar-se aurores pàl·lides i aurores sangonentes;

desficis de les lentes estrelles somnolentes

    com uns sospirs de foc.

La lluna plena i pura qui fa somriure l'ona

i amb blanc silenci trèmol anega el mar sens fi

i el Sol qui porta el dia; i a l'hora en què s'afona

oberta en glòria tota la llum de sa corona

    i els raigs del cap diví...

I s'amarà de l'éxtasi fugaç d'aquella estona

en que el difús aroma amb la remô es confon,

damunt l'aura tan fina que un hom no se n'adona

si és un perfum d'Angelus, o un sanglot de l'ona

    o un gemec del món.

No li emmollí la fibra l'amor amb blana festa,

ni mai cap plançó regi no li sortí del flanc;

la santedat vestia'l flotant com una vesta,

i com l'antic Elies, ja veia la tempesta

    al si del núvol blanc.

I un jorn vingué la pluja cenyida de negrures:

davall ses ales fosques la mar s'ennegreí,

i el Tro cantà la glòria de Déu en les altures...

I, finalment, les cimes se revelaren purés;

    mes, ja no hi era el Pi.

Ara blaveja nua la serra gegantina;

morí el sant arbre mític; ni deixà rastre enlloc,

car Déu qui en la tenebra lluentejant camina

el visità amb el glavi amb què els cimals fulmina

    i el consagrà amb son foc.

-----