JOSEP LLUÍS PONS I GALLARZA (S.Andrés de Palomar, 1823-1894)
Estiuada

Sota l’ombra rodona

que el garrover sobre el rostoll senyala,

vull sentir una estona

la perfidiosa veu de la cigala.

Recolzat ab peresa,

pel cim de les arbredes albirant,

la vinya veig estesa

i del vilatge el fum al cel pujant.

Escolto la campana

que per l’infant que naix a l’Etern prega,

i, a la plaça llunyana,

lo corn del pescador sent com gemega.

Escataina la lloca,

escarbotant lo boll pel mig de l’era,

i estavella la soca

la destral que exsecalla l’olivera.

Tot fent cruixir l’arada,

canta lo pareller i els muls arruixa,

i la rella esmolada botant,

lo solc pel sementer dibuixa.

De rossos fruits reblida,

l’albercoquer la verda branca esqueixa;

la parra entreteixida

penjar els raïms per entre els pàmpols deixa.

Dringa allà baix l’esquella

del ramat que, trescant, pels marges guaita,

i belant fuig l’anyella

mentre lo ca, glapint, de prop l’empaita.

Més lluny, ab sa alenada,

l’embat brogent los comellars revolta,

i dalt la serralada

lo blanc molí sa antena giravolta.

Qui l’esperit no aixeca

davant eixa bellesa encisadora?

A qui deixar li reca

los falsos plers de la ciutat senyora?

Déu féu l’home a sa imatge

perquè escampàs l’alè per la planura

i la llum ab coratge

miràs de fit a fit des de l’altura.

Déu li da pensa forta

perquè admiràs del món les meravelles,

i obrí a sa fe la porta

envers l’eixam lluent de les estrelles.

Bé està l’hom baix d’un arbre

davant son Creador que li da vida;

dins ses presons de marbre,

d’ell i del món i del Senyor s’oblida.

-----