LLORENÇ RIBER (Mallorca, 1881-1958)
La mort del pi de Formentor
I encara, en el cim aspre, regnà algunes
anyades,
dret davant Déu, i únic, i com un cedre, sant;
lluità
encara amb oratges, damunt les nuvolades,
des
que hi pujà amb ses ales novelles desplegades,
el càntic
fulgurant.
Magnífic
solitari, el Pi reial tenia
la
cabellera lenta damunt un tronc d'aram;
era
el darrer dinasta de l'àrdua dinastia
qui,
tràgic, entre els núvols, immòbil oferia
son front
votat al llamp.
Veié calmes augustes, tormentes violentes,
i ajeure's altra volta la calma a poc a poc;
i alçar-se aurores pàl·lides i aurores
sangonentes;
desficis
de les lentes estrelles somnolentes
com uns sospirs de foc.
La lluna plena i pura qui fa somriure l'ona
i amb blanc silenci trèmol anega el mar sens fi
i el Sol qui porta el dia; i a l'hora en què
s'afona
oberta
en glòria tota la llum de sa corona
i els raigs del cap diví...
I
s'amarà de l'éxtasi fugaç d'aquella estona
en
que el difús aroma amb la remô es confon,
damunt
l'aura tan fina que un hom no se n'adona
si
és un perfum d'Angelus, o un sanglot de l'ona
o un gemec
del món.
No
li emmollí la fibra l'amor amb blana festa,
ni
mai cap plançó regi no li sortí del flanc;
la
santedat vestia'l flotant com una vesta,
i
com l'antic Elies, ja veia la tempesta
al si del
núvol blanc.
I
un jorn vingué la pluja cenyida de negrures:
davall
ses ales fosques la mar s'ennegreí,
i
el Tro cantà la glòria de Déu en les altures...
I,
finalment, les cimes se revelaren purés;
mes, ja no
hi era el Pi.
Ara
blaveja nua la serra gegantina;
morí
el sant arbre mític; ni deixà rastre enlloc,
car
Déu qui en la tenebra lluentejant camina
el
visità amb el glavi amb què els cimals fulmina
i el
consagrà amb son foc.
-----
